Una Haur-Eskola que es va convertir en llar: com la comunitat i la cura van teixir la història de la meva família

De l'aïllament a la pertinença: el viatge d'una jove mare a Ategorritxo

Quan va néixer la meva criatura, Sustrai, em van dir una vegada i una altra: "És massa petita per anar a l'escola bressol". Només tenia cinc mesos. Però no tenia cap altra opció. Tota la meva família vivia a Itàlia, la meva parella era fora tot el dia i no teníem cap suport local, ni els mitjans econòmics per contractar ajuda. La baixa per maternitat s'acabava i els ingressos familiars depenien del meu retorn a la feina.

Encara recordo aquell primer dia que vaig trucar al timbre d'Ategorritxo, l'haur-eskola pública del barri. Llavors no ho sabia, però aquest lloc es convertiria en molt més que una escola bressol. Es convertiria en un refugi segur, tant per a les meves criatures com per a mi.

Els primers cops d'ull importen quan ets lluny de casa

Com a nouvinguda al País Basc, tot em semblava estrany. Però en aquella primera visita, la calidesa de la veu i la mirada de la persona educadora va fer que alguna cosa canviés dins meu. Em vaig sentir vista. I aquesta sensació —de ser acollida, no jutjada— és una cosa que encara porto amb mi.

Per sort, la meva criatura Sustrai va ser admesa. Més tard, la meva segona criatura, Inar, es va unir a ella. Dia a dia, Ategorritxo es va convertir en més que un lloc on cuidaven els meus infants, es va convertir en un lloc al qual pertanyíem.

Un espai de cura, tant per a infants com per a famílies

Cada matí, alletava les meves criatures per última vegada abans de "lliurar-los-hi". I cada matí, la classe ens acollia.

Aquella petita habitació estava plena de molt més que joguines i cadiretes petites. Era on podia entrar cansada, compartir les meves nits d'insomni, demanar consell, plorar si calia i riure sense filtres. Era on sentia que no estava sola fent de mare.

A les tardes, sovint m'asseia a terra per donar el pit, xerrar amb l'equip educador o simplement descansar una estona abans de tornar a casa.

De la solitud a una tribu local

Abans d'Ategorritxo, recordo que passejava pels parcs del barri sentint-me dolorosament sola, desitjant tenir alguna de les meves velles amistats al meu costat. Però gràcies a l'haur-eskola, vaig conèixer altres famílies, gent que ara veia a la fleca, al parc infantil, a les festes d'aniversari. A poc a poc, es va formar una xarxa de suport. Una tribu. I això va marcar la diferència.

Perquè la maternitat és bonica, sí, però també pot ser brutalment dura. Sobretot quan la teva família és lluny i encara intentes fer que un lloc nou sembli casa teva.

Un lloc d'intercanvi i creixement cultural

A Ategorritxo, mai em van demanar que deixés la meva cultura a la porta. En canvi, em vaig sentir valorada pels meus orígens italians. Alhora, em van introduir suaument a l'euskera i les tradicions basques: cançons, contes i jocs que lentament es van convertir en part de la nostra vida quotidiana.

A casa parlàvem principalment italià, però a través de l'haur-eskola, les meves criatures i jo vam començar a sentir-nos arrelades en un nou territori cultural, sense necessitat d'arrencar l'antic.

Empoderament pel suport en els moments difícils de la vida

Quan va sorgir un viatge de treball a Mèxic i la meva criatura Sustrai només tenia 18 mesos, estava dividida. La culpa em consumia. Però l'equip educador —aquelles persones que s'havien convertit en àncores— em van donar suport sense jutjar-me. Em van escoltar, em van animar i em van ajudar a fer que funcionés.

Mentre jo era fora, la persona educadora interna fins i tot va tenir especial cura de la meva criatura Sustrai a les tardes. Em vaig sentir abraçada, no només com a mare, sinó com a persona amb somnis i responsabilitats.

Una veu compartida pel benestar de les nostres criatures

Quan l'ajuntament va proposar eliminar la cuina de l'haur-eskola, no ho vam acceptar. Famílies i equip educadora ens vam unir per defensar allò que crèiem que les nostre criatures es mereixien. Perquè Ategorritxo no es tractava només de la cura dels infants, sinó de cocrear un entorn on poguessin prosperar.

Tancant el cercle: de mare a educadora

El 2023, mentre estudiava per ser tècnica d'educació infantil, vaig tornar a Ategorritxo, però no com a mare, sinó com a becària. Caminant pels passadissos familiars, vaig veure les coses a través d'una nova lent.

Vaig observar l'equip educador —qui havia criat les meves criatures— amb admiració. Vaig aprendre d'aquest. I vaig imaginar les meves criatures com eren abans: jugant, aprenent, fent la migdiada en aquestes mateixes habitacions.

Em vaig reconèixer als ulls de les mares, pares i referents legals que deixaven les seves criatures. Volia oferir-los la mateixa amabilitat que jo havia rebut.

Teixim comunitat

Una haur-eskola pot ser moltes coses: un lloc de cura, un lloc d'aprenentatge. Però sobretot, pot ser un lloc d'acollida, on es teixeixen fils de connexió entre infants, famílies i equip educador.

A Ategorritxo, va ser la calidesa, l'humor i el profund compromís de l'equip el que va convertir una institució pública en alguna cosa més: una comunitat. Una família. Una llar lluny de casa.